Creo closques per a aïllar-me de l’exterior i no mostrar-me. Em fa por que em coneguin realment…
A vegades em sento sol, abandonat. El cor se’m fa petit i no puc suportar la infinita tristor. Em torno a convertir en aquell nen que vaig ser fa molt de temps. Vull que m’entenguin sense donar cap mena d’explicació i que siguin infinitament comprensius amb mi.
De vegades soc com un robot obsolet, incapaç de comunicar-me i de sentir més enllà de la meva pell de llauna…
De vegades em sento com un robot castigador. En la meva supèrbia ho destrueixo tot.