Ha arribat el moment de tornar-me a re-escriure i re-dibuixar, un nou jo que poc a poc es comença a definir.
Tot va començar aquell fatídic 21 d’abril de 2004. Jo era a Bilbao i rebia una trucada de la meva mare per comunicar-me que el meu germà s’havia tornat aire. En aquell precís moment em vaig començar a buidar per dintre, fins al més absolut NO RES.
Aleshores em vaig instal·lar en el NO RES. No hi havia tristor, no hi havia esperança, ni projecte, ni tant sols ràbia. Només un NO RES feixuc que arrossegava com una insuportable càrrega, que mai m’acabava d’esclafar, però que tampoc em deixava sentir altra cosa que no fos aquest buit opac i esmorteït.
Així vaig anar avançant; els dies venien i marxaven però la buidor romania inalterable.
Semblava que així hauria de ser sempre, fins que un dia, de sobte, la buidor va desaparèixer. I com si fos una pressa que es trenca, em van arrossegar tots els sentiments, que fins aleshores no tenien espai. Quan una riuada t’arrossega és impossible nedar per sortir-ne, així que em vaig deixar endur per aquesta força imponent. Em posava cap per avall, em feia empassar aigua i em copejava contra el fons. De tant en tant treia el cap fora de l’aigua, tot just per agafar aire i em tornava a enfonsar.
Però poc a poc aquesta riuada va anar minvant i el que primer era una corrent insuportable es va anar convertint en un rierol d’aigües tranquil·les i finalment en un estany on tots els sentiments es van anar dipositant lentament.
I així ara, per fi, he emergit d’aquestes aigües que primer van ser buidor i després bogeria per tornar-me a re-escriure amb tota aquesta experiència acumulada, que em fa més fort i que em dona ganes de seguir vivint intensament.