Germà aire

Vas marxar sense avisar, sense que em pogués preparar per una pèrdua tant gran i tant dolorosa, sense que pogués acabar totes aquelles coses que encara ens faltaven i sense començar tants projectes que donava per fet que algun dia hauríem d'enfrontar junts. Des que vas marxar t'he trobat a faltar cada dia, primer des del dolor, després des de la convicció que ja no hi eres i ara des del record més tendre i més dolç... Des de la trista felicitat d'haver compartit la teva vida que també ha estat la meva fins fa ben poc. No oblido, no puc oblidar-te i no ho vull fer. Per que des del record, puc veure que ens han estimat molt, que hem tingut una sort infinita amb els nostres pares, amb la nostra família i amb els nostres amics.

Recordo aquells juliols a Valldoreix. Recordo l'olor del jardí després d'una turmenta d'estiu, els jocs secrets, recollir pomes del pomer, anar amb bici. Amagar-nos als camps de blat i les excursions a la casa abandonada. Recordo com ens cuidava la mare i recordo la radio antiga sonant a tota hora.

Quan eres petit eres un rabiüt. Quan una cosa no t'agradava et posaves a plorar. Ploraves d'una manera descarnada, com si t'hi anés la vida. A mi em posava molt trist. Un dia, no se per quina raó, no havia manera que paressis de plorar. Aleshores et vaig dir que si no paraves, marxaria de casa. 'Doncs marxa' em vas dir. Jo vaig començar a fer la maleta. Estava decidit a marxar, però tu no paraves de plorar. Quan la vaig tenir llesta, vaig agafar l'abric i vaig sortir al replà de l'escala. Els pares em van acompanyar, per acomiadar-me. En aquell moment tu vas tornar a entrar a casa i en vas sortir amb el meu raspall de dents i me'l vas atansar mentre miraves al terra. Aleshores em vaig posar a plorar i ens vàrem abraçar tots quatre: el pare, la mare, tu i jo. I en aquell moment ja no érem quatre personetes, érem un sol amor.

L'últim hivern, quan pujava a pescar, en contes de pujar a Serra Brava em quedava a dormir a casa teva. Era agradable quedar-s'hi. Teníem un moment per nosaltres i podíem xerrar. Un dels últims cops em vas explicar que estaves cansat de la feina, que tenies ganes de plegar i que el que realment et venia de gust era donar classes, estar amb nens... Hauries estat tant bon pare.

Dues setmanes abans que et morissis, van ser les vacances de setmana santa. Aquell any van caure molt tard. Aquells dies hi era tothom, la teva colla, la meva colla, els agregats... Em penso que no hi faltava ningú. Vàrem fer bones 'juergas', tots junts. En certa manera et vas poder acomiadar de tothom. L'últim dia que et vaig veure, vas venir a casa a recollir quatre coses que quedaven a la nevera. Recordo perfectament com em vas dir 'fins la setmana que ve'... I encara recordo millor els teus ulls brillants i el somriure que em vas regalar mentre em deies adéu.

Amunt